Aprenem dels indis i dels esquimals

Quan solament fa quatre dies que ens han informat de la presència d’un llop en el «Parc Natural del Cadí-Moixeró», ja s’han aixecat veus de rebot de la gent del país com si del mismísim dimoni es tractés. Lamentablement, això demostra que àdhuc hem de caminar molt tros per a assolir el grau de cultura necessària per a entendre que la biodiversitat és imprescindible perquè tot el món pugui viure en llibertat i alhora beneficiar-nos i gaudir tots d’ella. Recordem aquell eslògan que encunàyem quan es reintroduí l’ós als Pirineus: «Acceptar l’ós és acceptar als altres, l’única riquesa autèntica és la biodiversitat». Aquí solament hem de canviar ós per llop.

Ara ens ve com anell al dit reproduir l’escrit que Agustí Chalaux de Subirà va publicar en l’any 1999 en la web del «Centre d’Estudis Joan Bardina». 

Protecció de les espècies animals depredadores.

Una vegada, el parlament del Canadà va decidir aprovar una llei per l’eliminació total dels llops al seu pais.

El govern canadenc, abans d’aplicar aquesta llei, va voler saber el parer dels indígenes indis i esquimals i va cridar a un cap de la policia muntada per a poder contactar amb els seus representants.

Aquest oficial va convenir un dia per trobar-se en un lloc. Va arribar a aquell lloc i va veure que, on ell volia posar la tenda de campanya, hi havia un camí de llops. D’una manera deliberada i provocativa va posar la seva tenda en el camí dels llops.

Quan van arribar els llops, el llop dominant s’ho va repensar i es va asseure. Al cap d’un cert temps, va decidir de donar la volta a la tenda de campanya.

L’oficial, en la seva tenda, i la llopada van viure en pau i tranquil·litat.

Va arribar un moment en que a aquest oficial se li acavaren els queviures, i ell no duia armes. Però va veure que una lloba, de tant en tant, agafava alguna cosa i se la menjava. L’oficial s’en va adonar que allò que agafava la lloba era ratolins i va decidir caçar i menjar ratolins.

Quan va arribar el seu primer convidat, que era l’indi, aquest li va renyar perquè deia que menjar ratolins disminuïa la virilitat de qui ho feia i li va dir que no calia que els cacés perquè ell duia menjar per tots dos.

Aleshores van començar a parlar dels llops. L’oficial li va explicar el perquè el govern canadenc li havia enviat, a resultes de la nova llei, i l’indi li va respondre que no matessin els llops, perquè els indis els necessiten.

L’oficial li va preguntar perquè, i l’indi li va contestar que l’endemà veuria com es comportaven els llops i que ell mateix en treuria les conseqüències.

L’endemà van anar tots dos a una muntanyeta que dominava una vall plena de caribús, que són uns cèrvols molt petits. Enfront d’on ells eren hi havia una ramada de llops, amb un llop dominant i diferents llobatons.

Durant tot el dia no van fer altra cosa que badallar, dormir i jugar entre ells. Quan va venir el moment en que el ramat de caribús s’en anés, com sempre ho fa, els caribús van sortir disparats. Els ramats de caribús solen ser d’uns quants milers de caps i, per anar-s’en, necessiten una mica de temps.

Quan els caribús van començar a fugir, els llops es van despertar i van seguir les incidències de la fugida dels caribús amb molta atenció. Quan la fugida ja estava al final, els llops es llençaven sobre els caribús que no podien córrer com el ramat i els van massacrar.

Fou aleshores que l’indi digué a l’oficial: «-ho veus?. Els llops són els nostres veterinaris i només ataquen els malalts, els invàlids, els que no poden seguir el ramat. D’aquesta manera, estem segurs que, al matar un caribú d’un ramat qualsevol, mengem carn molt bona i no carn de caribús malalts o poc alimentats per invalidesa. Així és que no mateu els llops, perquè nosaltres els necessitem-».

Al cap d’uns pocs dies, va venir l’esquimal i li va dir el mateix.

A resultat d’aquesta enquesta de l’oficial canadenc, el govern va fer entendre al Parlament de canviar aquesta llei, però en el sentit que volien les tribus que vivien de la cacera, en els immensos pasturatges del Canadà nòrdic, evitant que es matessin sistemàticament els llops.

Aquest és un cas típic d’on porta la persecució sistemàtica dels llops en un pais en que se’ls vol protegir contra el parer dels ramaders autòctons.


En una muntanya de Galícia, els protectors dels animals salvatges, entre aquests els llops, van dir als ramaders que pagarien per cada animal de pastura matat pels llops.

Però no en van tenir prou, i van convèncer un ramader de tancar el seu ramat durant la nit a dins d’un cercat de parets molt altes.

Es van trobar amb una decepció previsible: un llop va saltar la paret molt alta del cercat, però no va matar només una ovella, que sabia que no podria treure-la del cercat. Aleshores, utilitzant la seva inteligència, va massacrar més ovelles de les necessàries per fer un pla inclinat a l’interior del cercat i un altre a fora del cercat, i així tota la llopada va poder entrar a menjar el que volguessin.

Joan Ferrer i Sirvent.
La Borda d’Urtx 17538 Urtx (Girona).

Aquesta entrada ha esta publicada en Agusti Chalaux, ecologia, Joan Ferrer, Texts en castella, Texts en catala. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada