Estudiosos catalans de la moneda

Diari El Punt. La Tribuna.
Xavier Garcia, escriptor i periodista.

El Centre d’Estudis Joan Bardina s’ha interessat, des de 1984, pel paper de la moneda en el funcionament del capitalisme.

Ja sé que em fico en camises d’onze vares, perquè, per no ser, no sóc economista (un ofici que, certament, avui no és gaire d’admirar) ni estudiós de la moneda, per bé que estudiós català, d’una manera o altra, em sembla que sí que ho sóc. I com a tal m’interessa el que fa la gent que considero preparada sobre les coses que ens afecten, i més si són de l’envergadura-l’anomenat vil metall- de tot allò a partir del qual, si més no fins ara, ens ha permès comprar i vendre, mercadejar i guerrejar, que és una altra forma del comerç monetari, però amb molta sang, massa, pel mig.

El cas és que fa uns dies -el 15, concretament-, a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, va produir-se un d’aquells esdeveniments culturals, científics i acadèmics (en el fons, socials) dels quals crec que caldria parlar-ne llargament, atenent la tremenda actualitat del moment. M’explicaré, que diu l’actor-filòsof televisiu. Es tractava de presentar la versió catalana del documental La moneda telemàtica, una eina per la pau i debatre (amb ponents de la talla d’Arcadi Oliveres, Martí Olivella, Jaume Rodri, Joan Parés i Jordi Griera, tots ells vinculats a la Fundació Lluís M. Xirinacs), justament a causa d’aquesta actualitat crítica del món, com l’actual i històric sistema monetari, anònim i no documentat, permet tota mena de disbauxes comptables, corrupcions, enganys i suborns sobre tot el que viu, passa i respira, és a dir, sobre les realitats humanes i materials més diverses.

Per ser honest, haig de dir que escric aquest paper un dia abans que es produeixi el debat (al qual penso assistir), i que si ho faig així és perquè, com a mínim de fa vint-i-cinc anys, em conec una mica la música d’aquests estudis catalans sobre la moneda, que són els que, des de 1984, va tirar endavant el Centre d’Estudis Joan Bardina, amb Agustí Chalaux de Subirà (Barcelona, 1911-2006) al capdavant. Aquest, de molts més anys enrere, ja s’havia interessat pel paper de la moneda en el funcionament del capitalisme, arran d’una trobada providencial que va tenir de jovenet -estem parlant de 1925,

agustims1Agustí Chalaux va tractar de comprendre científicament per tal d’actuar socialment a París, quan Chalaux tenia 14 anys- amb el banquer francès Horace Finaly, president de la Banque de Paris et des Pays Bas, el qual va donar-li uns pocs consells, elementals però ben establerts, que van servir-li per tota la vida.

Per exemple: es tractava de comprendre científicament els fenòmens que mouen la realitat humana, al marge de les creences ètiques, dels ideals transcendents, de les ideologies i passions que un pugui tenir. Això és el que ha fet la gran banca en tots els seus moments. Però, és clar, Agustí Chalaux anà molt més enllà: tractà de comprendre científicament per tal d’actuar socialment, transformant la realitat, amb responsabilitat i intel·ligència.

És el que, d’una manera o altra, tots els grans utòpics socials han intentat, fracassant per moltes i diverses causes, imputables en alguns casos al motllo original defectuós i, en d’altres, a la mala estratègia de pedagogia social que les ideologies alternatives van aplicar al conjunt de la mateixa societat. O a les dues causes a la vegada. Tot això ho va veure clar, aquest home que ara s’homenatja, tres anys després de la seva mort, quan esclatà la nostra Guerra Civil i, més clarament encara, amb la Segona Guerra Mundial.

“Els esdeveniments de 1936 -va escriure Chalaux- em mostraren cruament que l’aspiració llibertària no era suficient per fer la revolució”, una constatació clarivident que fou certificada ni més ni menys que per un dels grans líders de la poderosa CNT, Abad de Santillán, el qual li digué textualment, el setembre del mateix 36: “Ja hem perdut la guerra i la revolució per no haver sabut, des d’un principi, dominar la moneda i la banca com a instruments al servei del poble; hem considerat, com uns adolescents, que les armes i la violència ho eren tot.”

En tornar a Catalunya, el 1945, començà per a Agustí una llarga època de silenci treballat sobre les causes de la dramàtica experiència humana viscuda i les que es van viure en les dècades posteriors, en què fou glorificada com a pensament únic la gran concentració financera de la plutocràcia mundial. Amb la seva jubilació de químic a la fàbrica familiar del carrer d’Almogàvers, el 1968, va engegar poc després amb molts d’altres (Oriol Albó, Xirinacs, Xavier Espar, Magda Grau, Martí Olivella, Jordi Via i Pepe Beunza) el que seria el nucli inicial del Centre d’Estudis Joan Bardina, en honor d’aquest altre gran pedagog català. Una història, certament, que els grans mitjans no han fet conèixer.

Publicat a:

El Punt Barcelona Pàgina 15.
El Punt Camp de Tarragona i Terres.
El Punt Comarques Gironines.

Aquesta entrada ha esta publicada en Abad de Santillan, Agusti Chalaux, Arcadi Oliveres Boadella, Jaume Rodri, Joan Bardina Castara, Joan Pares, Jordi Griera, Jordi Via Llop, Lluis Maria Xirinacs, Magdalena Grau Figueras, Marti Olivella, Oriol Albo Corrons, Pepe Beunza, Texts en catala, Xavier Espar Tico, Xavier Garcia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada