Contra el progrés.
El nostre estimat Agustí Chalaux (1911-2006) ens deia que les importacions de productes fabricats per sota el preu de cost, -produir per sota de preu de cost en diuen «dúmping»-, han de rebre un impost que faci el seu preu equiparable als dels productes fabricats aquí, però amb sous i condicions laborals dignes. La diferència recaptada ha de servir per fer que aquests diners vagin a parar a mans dels mateixos treballadors sobreexplotats de fora, una espècie de renda bàsica perquè puguin compensar els seus sous de misèria. Res d’això s’ha fet i ara ens lamentem de les indignes condicions laborals dels treballadors d’aquí, i de la contaminació que generen els diferents processos productius de la indústria.
En aquest excel·lent article d’en Gustau Duch, veiem la irracionalitat de la precarització de les condicions laborals i dels processos productius, juntament amb una cada cop major degradació del paisatge, de l’entorn ecològic i pèrdua de la biodiversitat, que s’està duent a terme en nom d’un fals «progrés».
De seguir per aquest camí, acabarem que tota la producció serà feta per màquines i robots, propietat d’una sola persona, però amb la resta de la Humanitat a l’atur, que es morirà de gana perquè no tindrà cap ingrés i, per tant, no podrà comprar els productes fets automàticament, amb les màquines d’aquesta única persona,… Però, això sí, que visca el «progrés»!
Diari Ara. 13 de maig del 2013.
Contra el progrés.
Gustau Duch Guillot.
█
Podria ser una habitual conversa del vermut d’un matí de diumenge a Viladecans, Sant Boi o El Prat. ―Carles, el que passa és que tu sempre estàs en contra de qualsevol progrés. Recordo perfectament quan fa uns anys qüestionaves l’ampliació de l’Aeroport del Prat de Barcelona; tot l’any passat t’ho vas passar en campanyes i accions contra l’arribada de Eurovegas a la zona del Parc Agrari i; ara que ens parlen d’un gran complex de tendes de roba outlet, també ho critiques. Com penses que ens en sortirem d’aquesta crisi? Ets un perepunyetes i un cabut. Com vols que creixi la nostra economia?
█
Però no és Carles el tossut, el veritable mantra insuportable és repetir i repetir aquest tipus de pregunta convertida en dogma de fe. El que manté ferm a Carles en les seves conviccions, i a moltes persones com ell, és impugnar la pregunta en si mateixa.
█
Certament, penso, ens equivoquem quan dediquem tants esforços a debatre quina és la millor fórmula, o la menys dolenta, perquè les xifres econòmiques repunten. La nova proposta d’un gran Outlet a Viladecans és un bon exemple per entendre què l’error es comet ja des de la casella de sortida, doncs una economia de creixement perpetu, a més de físicament impossible en un Planeta limitat, és nefasta.
█
Imaginem que s’engega el nou centre comercial. Comprarem les persones de la província de Barcelona més roba? Segurament comprarem la mateixa, només que la novetat i la molta publicitat que es dediqui portarà al fet que la despesa es traslladi dels tradicionals comerços d’aquestes poblacions al nou paradís tèxtil. Es generaran més llocs de treball? Doncs segurament els mateixos que sorgeixin per cobrir les places del Outlet seran els que es destrueixin amb el tancament d’aquests petits comerços o negocis familiars. Activarem altres indústries relacionades amb el sector tèxtil? Per descomptat no les de la nostra economia local doncs una de les característiques d’aquest model de negoci, d’aquestes empreses multinacionals del low cost, és importar la roba de tercers països.
█
És a dir, la tesi del créixer per créixer, produirà xifres positives en el balanç global però també portarà el que s’anomenen, eufemísticament, externalitats. En primer lloc, portarà a la destrucció d’una part del teixit comercial independent, petit i familiar, que passarà a unes molt poques corporacions. En segon lloc, amb la situació propera al monopoli que en aquest sector tenen aquestes empreses (a tot arreu trobem les mateixes tendes i les mateixes marques), els nous llocs de treball obtinguts seran de pitjor condició que els llocs de treball destruïts. I, en tercer lloc, sortiran victorioses unes empreses –i ho hem vist i denunciat amb l’ensorrament de la fàbrica tèxtil a Bangladesh i les seves més de 400 víctimes- que en la seva cerca per minimitzar els costos de producció fan ulls cecs als mínims drets laborals de qui els fabriquen o cusen les seves peces «globalitzades».
█
L’especulació urbanística associada a aquest projecte o similars, també comptabilitzarà en positiu en el balanç comptable general, i semblarà que creixem i que això és bo. Però de nou ens faltarà una visió més global doncs en realitat, el comptable encarregat de sumar i restar, no podrà valoritzar –doncs és intangible- quant van patir els pagesos que fa vint anys van ser expropiats de les seves masies; no sabrà calcular –perquè és incalculable- quant suma la pèrdua de biodiversitat i naturalesa que aquests projectes arrosseguen o quant representa pel manteniment de la vida la fotosíntesi de les plantes o el paper de les abelles; i no projectarà –per falta de clarividència- tot el que en els propers anys [amb un declivi en l’extracció del petroli, amb el clima cada vegada més alterat i sever i amb menys terres i aigua disponibles per a l’agricultura] pot representar tenir més zones agrícoles al costat de Barcelona, oferint llocs de treball necessaris per proveir d’aliments sans a la població, alhora que preservant un paisatge on, per exemple, encara podem trobar 22 especies d’orquídies.
█
Carles no vol tornar a les cavernes, Carles diu que és una qüestió de saber quines ulleres utilitzes per mirar el món. Quan uns –amb les ulleres del creixement econòmic com a obsessió- observen que el 60% de les fèrtils terres del Delta del Llobregat estan cobertes de formigó i ciment, imaginen que no passarà rés si destrossen 6 hectàrees més del sòl agrícola. Amb les ulleres d’equitat i sostenibilitat, Carles també fa comptes i diu que hem sobrepassat els límits. Que el ciment no genera vida, i que sota l’asfalt hi ha una horta.
█
http://gustavoduch.wordpress.com/2013/05/14/contra-el-progres
