«Per què ens autoinculpem amb els Jordis?». Repàs de l’actualitat política i econòmica.

Sumari:
1. Presentació.
2. «Per què ens autoinculpem amb els Jordis?», per Víctor Sampedro Blanco, Xosé Manuel Pereiro i Manuel Rivas.
3. Repàs de l’actualitat política i econòmica.
1. Presentació.

En aquesta tramesa del Centre d’Estudis Joan Bardina us oferim la transcripció de l’article redactat conjuntament per Víctor Sampedro Blanco, Xosé Manuel Pereiro i Manuel Rivas, publicat al diari «Ara», el dimecres, 24 d’abril del 2019. En aquest text els seus signants donen a conèixer la seva pròpia inculpació i la d’altres persones més, fins arribar a un total 29 autoinculpacions, pels mateixos fets que han comès en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez, a causa dels quals estan sent jutjats a Madrid.

A continuació us oferim un repàs comentat de l’actualitat política i econòmica tot recordant alguns dels documents que tenim a la vostre disposició dins del nostre lloc web.

Moltes gràcies per compartir aquesta informació.

 

Equip del Centre d’Estudis Joan Bardina.
http://bardina.org

 

2. «Per què ens autoinculpem amb els Jordis?», per Víctor Sampedro Blanco, Xosé Manuel Pereiro i Manuel Rivas.

Ara. Dimarts, 23 d’abril del 2019.

Per què ens autoinculpem amb els Jordis?

Esperem, com vam aconseguir fa trenta anys, modificar la concepció del que és just i possible.

Víctor Sampedro Blanco, Xosé Manuel Pereiro i Manuel Rivas.

Temps estimat de lectura: 6 minuts.

Diu Jaume Plensa que la madrilenya plaça de Colón és «un espai públic on per solucionar un problema en crees un altre». Una metàfora d’Espanya. En la Fiesta Nacional del 2001, l’aznarat va plantar allà la bandera espanyola més gran del món: 294 m² de tela flamegen al pal de 50 metres, visible des de la seu del Partit Popular al carrer Génova. Apropiacionisme patriòtic: fa 18 anys el PP va anticipar els balcons «rojigualdos» i va convertir la plaça en el seu.

El Nadal passat, Plensa –premi Velázquez de les Arts (2013)– va instal·lar a la plaça de Colón una escultura blanca de 12 metres d’alçada. Diu que aquest cap d’una noia anomenada Julia «està dirigit al cor del nostre ésser». «És un mirall poètic i virtual en què cadascú es pot veure reflectit en les seves preguntes més íntimes, cosa que provoca un instant de reflexió personal i íntim».

La Julia ens interpel·la: qüestiona mites enfrontats. Ignora l’estàtua de Colom (1892), descobridor i governador de les Amèriques, que va acabar desplaçat a una rotonda de la Castellana. En la Transició, l’epopeia colonial (i masculina) de la Hispanitat va deixar espai a tres blocs de formigó i dimensions continentals, que representen una trobada cultural de magnituds colossals i que Joaquín Vaquero Turcios va culminar el 1977. El PP va plantar la «seva» bandera als jardins dissenyats per aquest artista total, que també va realitzar el monument a Francesc Macià a la barcelonina plaça de Catalunya. Eren temps més incerts i convulsos que els actuals i, en canvi, reivindicar memòries històriques diverses no constituïa una ofensa intolerable per als desafectes.


Finalment, una banderassa –única i pretesament hegemònica– va voler cobrir el cel amb els colors patris. Però aquest drap al vent projecta més ombres que llums. Faltava (segueix faltant) una revisió a fons de les (in)cultures polítiques i nacionalistes. Per solucionar un problema, en vam crear un altre.


La FAES va invocar espúriament el patriotisme constitucional habermasià per convertir-lo en pur exhibicionisme de qui té la bandera més grossa. La crida de Jürgen Habermas al fet que cada generació rellegeixi el text constitucional, actualitzant els seus principis, es va transformar en una guerra de símbols. S’arroguen legitimitat exclusiva per ocupar l’espai públic i desallotjar-ne els seus oponents. El que estigui lliure de culpa, que hissi la primera bandera. Però que no compti amb la Julia. Ni amb nosaltres.

Farta de batusses sobre teles i llaços, una adolescent aporta «tendresa i silenci», xiuxiueja Plensa. Amb els ulls tancats imagina un futur que obvia el penó del PP. No jura bandera ni n’abjura. Li dona l’esquena. La converteix en passat o rerefons innocu. Sap que enardeix però no alimenta les boques. Desafia la seva prepotència i desmesura.

L’epopeia de la Julia és íntima i quotidiana; sobirana, nua i sense uniforme. I ens ha donat per pensar que representa la insubmissió, que va acabar amb el servei militar obligatori als 90. La Julia té per pàtria Can Serra, el barri de l’Hospitalet de Llobregat on el 1975 alguns antimilitaristes van realitzar un servei social autogestionat al «front del barri» (van construir la casa de l’associació de veïns) o el «front de la dona» (van alfabetitzar i cuidar nens i gent gran). Procedent de diverses regions d’Espanya, el seu exemple es va estendre a altres ciutats. Van exigir que el generalat els reconegués que ja havien fet la mili i que legislés una prestació social. Una cosa que els successius governs van ser incapaços d’implantar. Vint anys després desenes de milers d’objectors i insubmisos van derrocar la mili, i van forçar una precipitada professionalització de les forces armades.

Gairebé trenta ciutadans del carrer hem celebrat les tres dècades de sobirania innegociable que han transcorregut des que el febrer de 1989 van sorgir els primers insubmisos. Seguint els qui es van autoinculpar amb ells, entenem que «l’enjudiciament dels Jordis [Cuixart i Sànchez] encobreix la criminalització de la dissidència política […]. […] portar a judici els que s’han manifestat pacíficament en pro d’un objectiu polític lamina els fonaments de la nostra democràcia». Les cometes recullen el text del nostre escrit d’autoinculpació amb els dirigents d’Òmnium i l’ANC davant del jutge a Madrid el 26 de març del 2019.

Ens autoinculpem sense estar «necessàriament d’acord amb els fins polítics de les mobilitzacions de l’1 d’Octubre a Catalunya». «No obstant això, entenem que aquesta mobilització social respon a un legítim exercici de drets fonamentals recollits en la nostra Constitució: entre d’altres, el dret d’associació, de reunió i manifestació i la llibertat ideològica i de pensament, llibertat que abasta, certament, el dret a expressar i difondre aquesta ideologia i pensaments».

La defensa de les llibertats no s’exercita signant manifestos, sinó transformant-los en suport i compromís personals; especialment, amb els que no comparteixen el mateix projecte polític. Però tenim clar que l’autoconvocatòria de la societat civil catalana entorn de l’1 d’Octubre va ser un acte massiu de desobediència civil no‑violenta. I la subscrivim com a eina legítima de transformació social.

Per això «ens proclamem corresponsables dels fets i imputacions que pesen sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i ens n’autoinculpem […] en defensa i solidaritat de la democràcia, que es veu qüestionada amb aquesta acusació injusta».

Admirem l’autoorganització del teixit social català per proveir-se d’urnes i paperetes i fer-se sentir. La resposta a aquesta mostra massiva de coratge i civisme no pot ser mai la repressió. Com les feministes, sentim que qui agredeix a una de nosaltres ens agredeix a totes. «En conseqüència, si la justícia vol depurar responsabilitats penals per l’exercici de drets fonamentals, sol·licitem que valori d’obrir una causa penal contra nosaltres».

Als treballadors de la cultura i l’educació, majoritaris entre nosaltres, ens omple d’orgull i alegria veure’ns acompanyats per Pepe Beunza, el primer objector insubmís al franquisme, i Ovidio Bustillo, fundador de Can Serra. També s’autoinculpen alguns premis nacionals de literatura, escriptors i creadors culturals, periodistes i activistes sense edat… fins a sumar 29 autodenúncies.

«Hem de tornar a desobeir davant el que no és just. I convidem la ciutadania a participar en altres autoinculpacions col·lectives, amb els encausats i els plantejaments que els siguin més afins. Esperem, com vam aconseguir fa trenta anys, modificar la concepció del que és just i possible. Cal recordar, periòdicament, que tenim dret a dir «no»».

Com va escriure José Agustín Goytisolo i va cantar Paco Ibáñez a una Julia que era alhora la mare i la filla del poeta:

Tu destino está en los demás,
tu futuro es tu propia vida,
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
tu canción entre sus canciones.

(El teu destí està en els demés,
el teu futur és la teva pròpia vida,
la teva dignitat és la de tots.
Altres esperen que resisteixis,
que els ajudi la teva alegria,
la teva cançó entre les seves cançons).

Enllaç de l’article original en català:

https://www.ara.cat/opinio/Sampedro-Pereiro-Rivas-autoinculpem-Jordis_0_2220978033.html

3. Repàs de l’actualitat política i econòmica.

L’Estat espanyol, actualment immers en unes eleccions generals, s’enfronta a una crisi que afecta tant la seva economia, com la seva estructura territorial.

Des de la perspectiva econòmica, pateix una mancança pressupostària degut a un endeutament que ha anat creixent fins assolir una xifra superior al 100 % del PIB anual.

Quan el Banc d’Espanya imprimia 100 Pessetes, aquests diners circulaven lliurement sense que ningú degui res a ningú per aquesta creació de diner. En canvi, l’Euro és una moneda que es crea mitjançant un deute que s’ha de tornar amb interès. O sigui, que, per cada 100 Euros espanyols que s’emeten, l’Estat n’ha de tornar, posem-ne, 110. Però… d’on traiem els 10 Euros dels interessos si en veritat no existeixen? Inevitablement, l’Estat es va endeutant cada cop més, fins que arriba un punt que pot fer fallida. Amb aquesta fallida l’autoritat monetària europea pot dir als seus habitants que som uns malbaratadors, i llavors ens poden exigir la privatització de la sanitat, l’educació, les pensions, les infraestructures i els serveis públics.

Ja fa un temps que, des del Centre d’Estudis Joan Bardina, vam redactar un document anomenat «La moneda i la constitució», que fou escrit degut a la necessitat d’esmenar la vessant monetària d’un projecte de constitució per a la nació catalana elaborat per un equip coordinat pel jutge Santiago Vidal:

http://www.bardina.org/nw/escrits/la-moneda-i-la-constitucio-cat.htm

Aquest document és un resum d’algunes de les nostres propostes a data de l’11 de novembre del 2015. Inclou una explicació escrita dels problemes del deute amb interès, de la necessitat d’unió monetària europea amb una unió fiscal i una unió dels deutes públics estatals, de l’alternativa de les monedes socials locals telemàtiques, de l’alternativa de la banca ètica sense interès, etc.

Des de la perspectiva de la qüestió territorial, l’Estat espanyol s’enfronta a la seva incapacitat de resoldre la relació amb les nacions minoritzades de l’Estat en general, i amb la nació catalana en particular, que ha dut a una majoria dels seus habitants majors d’edat a reivindicar la independència de la seva nació.

Lluís Maria Xirinacs, en la seva època de senador constituent, va reflectir l’instant en que la UCD, llavors en el govern, va constitucionalitzar els tractats internacionals de drets humans. Fou el dimecres, 23 d’agost del 1978:

http://www.bardina.org/servei-poble/servei-poble-1978-08-27-boomerang-cat.htm

Com podem veure en el redactat final de la Constitució Espanyola del 1978 i en els tractats de drets humans ratificats per l’Estat espanyol, el dret de lliure determinació dels pobles està inclòs com a unes de les normes supremes del seu ordenament jurídic:

http://www.bardina.org/nw/escrits/el-dret-de-lliure-determinacio-dels-pobles-en-els-tractats-internacionals-i-al-estat-espanyol-cat.htm

Ara que es parla de fer per la nació catalana un referèndum equivalent al que es va celebrar a Escòcia el 18 de setembre del 2014, i de la necessitat de fer un segon referèndum per a la mateixa Escòcia, degut a que el Regne Unit negocia sortir de la Unió Europea, convé recordar que en aquest primer referèndum escocès es van produir nombroses irregularitats tendents a falsificar el resultat en favor de la continuïtat dins del Regne Unit d’aquell país, que és el principal productor de petroli de la Unió Europea. Aquí tenim l’article que en descriu algunes, redactat per Joe Quinn i Niall Bradley:

http://www.bardina.org/nw/escrits/sott-frau-en-el-referendum-de-escocia-el-com-i-el-perque-cat.htm

La Unió Europea hauria de ser el paraigües per sobre de la qual un canvi de les seves fronteres interiors no hauria de suposar cap trencament, sinó una simple reestructuració administrativa, com afirma el professor de dret constitucional Bardo Fassbender:

http://www.bardina.org/nw/escrits/bardo-fassbender-si-entenem-europa-com-una-federacio-canviar-una-frontera-interna-no-hauria-de-ser-complicat-cat.htm

Curiosament, ens trobem que intel·lectuals de la talla de Noam Chomsky argumenten que la nació catalana no pot assolir la categoria d’estat independent, encara que sigui dins de la seva respectiva confederació continental, perquè llavors moltes altres nacions sense estat voldrien fer el mateix, i això impediria la necessària globalització. No sabem encara si el mateix Noam Chomsky, en justa coherència, ha reivindicat que els Estats Units de Nord-Amèrica recuperin la seva honorable categoria de colònies del Regne Unit de Sa Majestat britànica.

A continuació us mostrem aquest escrit d’Alexandre Deulofeu, sobre com hauria de ser la veritable globalització. És a dir, que totes les nacions vernacles de cada continent tinguin cadascuna el seu estat; que tots aquests estats de cada nació es confederin dins la seva respectiva confederació continental; i que totes les confederacions continentals es confederin dins la Confederació Mundial. És a dir, que no hi hagi nacions de primera i nacions de segona:

http://www.bardina.org/nw/escrits/alexandre-deulofeu-com-arribarem-a-la-confederacio-universal-cat.htm

Finalment, davant de les eleccions generals del diumenge 28 d’abril del 2019, us aconsellem que, si volem garantir la netedat dels comicis, ens fem apoderats i interventors per assegurar un recompte just, papereta per papereta.

Moltes gràcies per compartir aquesta informació.

Aquesta entrada ha esta publicada en Assemblea Nacional Catalana, autodeterminació, Bardo Fassbender, Can Serra, Catalunya, cinefòrums, economia, educacio, Escòcia, Espanya, Galícia, Jaume Plensa Suñé, Joaquín Vaquero Turcios, Joe Quinn, Jordi Cuixart Navarro, Jordi Sànchez Picanyol, José Agustín Goytisolo Gay, Jürgen Habermas, L'Hospitalet de Llobregat, Lluis Maria Xirinacs, Manuel Rivas Barros, moneda social local, moneda telematica, Niall Bradley, no violencia, Noam Chomsky, objecció de consciència, Òmnium Cultural, Ovidio Bustillo Garcia, Paco Ibáñez Francisco Ibáñez Gorostidi, Partit Popular d'Espanya, pensions, Pepe Beunza, Regne Unit, sanitat, Texts en castella, Texts en catala, Unió de Centre Democràtic UCD, Unió Europea UE, Xosé Manuel Pereiro. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada