Monedes transparents i a favor del poble

En el marc del FSCat (Fòrum Social Català) el dissabte 30 de gener, el Centre d’Estudis Joan Bardina va presentar la ponència: «Monedes transparents i a favor del poble», basat en el «Sistema General»¹  de l’Agustí Chalaux, a càrrec de Joan Parés.

(¹En aquest document Agustí Chalaux fa una gran elucubració científica de com es pot mesurar el mercat i de com es pot repartir millor la riquesa, i per això fa una teoria i explica que per aconseguir-ho, cal suprimir l’anonimat del diner i canviar-lo per la factura-xec telemàtica. Això és pròpiament el Sistema General.
Amb la moneda telemàtica podríem fer ciència. Avui dia l’economia no és ciència, és una aproximació a la ciència. Els economistes no poden fer anàlisi precisos sinó que treballen amb índexs, treballen aproximant-se als fets, però no saben exactament el que passa).
La presentació i debat va anar a càrrec de Joan Parés Grahit.
En Joan Parés va projectar un Power Point on anava explicant i complementant els següents apartats:

Vaig conèixer l’Agustí Chalaux l’any 1979, i el vaig conèixer fent una conferència al Club d’amics de la Unesco on ell parlava del diner i de coses que a mi m’interessaven i a poc a poc va néixer una formidable amistat.

Després vaig preguntar-li: I això que expliques, a quin llibre ho puc trobar? No hi ha llibre, va contestar. Doncs fem-ne un li vaig respondre.

Vàrem començar a fer apunts, classes amb en Xirinacs que va oferir la seva escola perquè anés a fer les classes durant tres anys. I un dels seus alumnes era el mateix Xirinacs, que feia moltes i moltes preguntes. D’aquests anys de feina, va sortir un llibre que és obra d’en Martí Olivella, que ja el coneixeu. Va escriure El Poder del Diner i allà explica les teories de l’Agustí.

Al cap d’un temps va sortir un altre llibre: Assaig sobre moneda, mercat i societat on l’Agustí i la Magdalena Grau, economista, expliquen les seves teories.

Comencem doncs:

L’Agustí va néixer l’any 1911 a Sant Genís dels Agudells, sota el Tibidabo, una barriada molt maca i va morir el 2006 als noranta-quatre anys a Barcelona.

L’Agustí Chalaux era de professió químic. I us diré quatre coses d’ell.
Va estudiar química a França per entendre d’una manera científica els fenòmens. La química té un llenguatge molt precís, el llenguatge de l’Agustí també és precís.

L’Agustí va viure una circumstància especial que explica el perquè es va dedicar a això del diner. De molt jove, adolescent, va viure a París, i va conèixer un gran banquer, Horace Finaly, que era importantíssim a Europa.
Dirigia la Banca Nacional de París i dels Països Baixos (Paribas).

El que explica l’Agustí de Finaly és molt llarg. Us explicaré una anècdota que surt a les memòries de Léon Blum. Aquest senyor que era socialista, va anar a veure a Finaly perquè l’ajudés amb diners per a la seva campanya electoral, i Finaly li va donar 500.000 francs. Léon Blum va resultar elegit President. Hi ha una cerimònia en què el President té una entrevista amb el Prefecte de Policia en una habitació tancada, on li presenten una colla de dossiers. El President llegeix i torna al Prefecte de la policia la sèrie de carpetes. Són secrets d’Estat. Una d’aquestes carpetes estava dedicada a Horace Finay. León Blum va obrir la carpeta i va veure que havia subvencionat a tots els partits parlamentaris amb la mateixa quantitat, exceptuant el de més esquerres i el més de dretes que els havia subvencionat amb més diners. Què vol dir això?, es pregunta Léon Blum. I dedueix que un banquer guanya diners mani qui mani, i si mana un extremista encara més.

Horace Finaly era un banquer de cap a peus i aquesta oportunitat que va tenir l’Agustí de mamar directament d’un banquer, explica el perquè de la seva teoria i el perquè sabia el que sabia.

Els banquers tenen una tradició de professió llarguíssima, que vénen dels jueus i saben molt bé que per fer-se ric no s’ha de fabricar res, el que s’ha de fer és comprar i vendre, i el millor és comprar i vendre diners, aleshores et fas multimilionari.

Aquestes historietes que a poc a poc, l’Agustí Chalaux, com adolescent que era, anava pescant d’en Finaly, van anar configurant un coneixement, molt esotèric.

Un dia l’Agustí s’havia de trobar amb aquest banquer a casa seva. L’havia convidat a sopar i el banquer no hi era, i en no ser-hi, el majordom el va fer esperar a la biblioteca-despatx. Mentre s’esperava, l’Agustí, adolescent inquiet, va remenar els calaixos de la taula i es va interessar per un dossier que posava «confidencial». De sobte va rebre una bufetada immensa del banquer, que va entrar i el va trobar «in fraganti». La bufetada que li va clavar, devia ser forta, perquè estava emprenyadíssim i quan ja li va passar la ràbia, el banquer va dir, anem a sopar, i durant tot el sopar no van parlar d’aquell incident. Quan va acabar de sopar li va dir: Digues que has entès d’aquell dossier que has vist, i l’Agustí va dir que no havia entès gairebé res, però que li havien cridat molt l’atenció les conclusions.

Aquell dossier feia referència a una reunió que havien tingut Horace Finaly, J. P. Morgan, gran banquer d’Estats Units i Sir Henry Deterding que era el President de la Companyia Shell, una de les petroleres més grans del món.
Aquesta reunió havia fet durant uns quant dies a casa de Finaly. S’havien cridat tècnics perquè donessin la seva opinió i les conclusions van ser:

Si els banquers racionalitzéssim la moneda, seguiríem guanyant diners però perdríem la plutarquia mundial.

I a l’Agustí li va cridar l’atenció aquesta frase, i el banquer li va dir: «Poc a poc t’aniré explicant coses i acabaràs entenent, però quan ho entenguis a mi se me’n fot, perquè ja faré malves, trigaràs molt a entendre-ho, jo ja t’aniré explicant coses perquè ho puguis fer». I així va ser. Durant quatre o cinc anys el banquer li va anar explicant coses que el van ajudar a entendre plenament aquesta frase.

Desprès el banquer se’n va anar, va haver-hi la segona guerra mundial, es van perdre de vista i el banquer es va morir, però l’Agustí va seguir estudiant i investigant tot això.

En aquesta frase que us he dit, racionalitzar la moneda vol dir eliminar l’anonimat que ara té. Avui en dia la moneda és anònima, un bitllet de 500 el tens tu, desprès el passes… això s’hauria d’acabar, s’hauria de racionalitzar. Cada vegada que hi ha un canvi s’ha de conèixer.

Sabeu que vol dir plutarquia? És una paraula inventada per Plató. Plutó era el déu de la riquesa. Era un déu que tenia una cara de benvolent i una altra de malvolent i plutarquia és manar a través de la riquesa. El que perdrien els banquers és poder manar a través de la riquesa.

Aquesta frase va portar l’Agustí a estudiar i va estar molts anys, i va fer un Sistema General.

Que vol dir Sistema General?. És molt fàcil:

Sistema General és un conjunt d’estudis i propostes. Unes fan referència a l’aspecte social i d’altres a l’aspecte econòmic per a resoldre els problemes que vivim.

Explicaré breument els aspectes econòmics, però també m’agradarà explicar quins són els aspectes socials, perquè els aspectes econòmics són tècnics, simplement es tracta de suprimir l’anonimat de la moneda. En canvi els aspectes socials són més complexos, però molt macos.

Quan l’Agustí explicava els seus projectes socials, tothom li deia: són molt interessants, són preciosos, però d’on sortiran els diners per fer això?, i ell deia: de diners no us preocupeu perquè n’hi ha els que vulgueu i més, el que no sabem és quan n’hi ha perquè el diner està molt mal repartit, entretingut i no funciona. El diner ha de funcionar, s’ha d’ajudar a l’intercanvi, i no ha de quedar paralitzat.

Tot això l’Agustí ho explica abastament en el seu sistema..

El Centre d’Estudis Joan Bardina és el centre que va crear ell mateix cap als anys 80-81 amb una colla d’amics per donar a conèixer aquestes teories. Encara que no tenim recursos econòmics, anem divulgant l’obra d’aquest home perquè ens sembla que val molt la pena estudiar-la.

Proposta de constitució llibertària: Treball i feina.

L’Agustí fa una proposta que es pot dir una nova Constitució, ja que les regles del joc es marquen en la Constitució i la Constitució que tenim ara, evidentment no val. Ell fa una proposta nova i engrescadora.

I, en aquesta proposta (Sistema General) fa una distinció claríssima del que és treballar i el que és fer feina. La seva Constitució és llibertària.

Fixeu-vos que la paraula llibertat ens omple a tots d’alegria, però de quina llibertat parlem?

Hi ha tres tipus de persones que adoren la llibertat:

• el llibertí: és el que fa el que vol i no li importen les conseqüències;això és una manca d’ètica.
• el liberal: és el que fa el que li convé a la seva classe, al seu partit, a la seva classe social, tots el demés fora. Som liberals perquè respectem molt els nostres i els demés que es fotin. Això és ètica esquifida.
• els llibertaris: aquests no entenen la llibertat si no és per a tothom.
• és per a tothom o no hi ha llibertat que valgui.

Si la llibertat és només per a un individu, no s’hi val.
Si la llibertat és només per a un grupet determinat, no s’hi val.
Ha de ser llibertat per a tothom.

Amb la Constitució actual no hi ha res a fer. O canviem la Constitució o no podem fer res.

Hem de distingir molt clarament l’anarquista del llibertari. De vegades es confon però no és el mateix. L’anarquista no vol que el manin i el llibertari diu: en la vida privada no m’ha de manar ningú, però l’Estat ha de tenir un ordre.
L’anarquista no vol sentir parlar de l’Estat, de la policia, de res. Viu en un món molt utòpic, però el llibertari diu: no, amb la meva vida privada no s’hi ha de ficar ningú, però amb l’Estat, la Banca, la Societat, ha d’haver-hi un ordre, una organització. Aquest és el pensament de l’Agustí Chalaux.

El treball:

• hi ha gent que treballa
• hi ha gent que fa feina
• hi ha gent que no fa res.

Hi ha gent que fa treballs utilitaris. El treball que fas no perquè vols, sinó perquè t’has de guanyar la vida, és diferent de fer feina. Fer feina en allò que t’agrada, és vocacional: jo vull ser metge, jo vull ser mestre…

No es poden fer les dues coses alhora.

En la Constitució que proposa l’Agustí o et dediques a fer un treball utilitari o a una feina voluntària, o a no fer res que també és un dret que tenim.
L’aturat avui dia se’l veu com un paràsit, una persona inútil, una càrrega. El senyor aturat té tot el dret a estar aturat. Pel sol fet d’haver nascut té dret a viure dignament. Una altra cosa és si vol posar el seu esforç, llavors pot fer feina o un treball.

Treballant es guanyaria més que fent feina. Això sí, el salari d’un metge ha de ser inferior al del senyor que treballa a la mina o al d’un senyor que va a la fàbrica o als ingressos de l’empresari eficaç, de l’inventor enginyós i del capitalista transparent. Hi ha molta gent que no ho entén així.

L’Agustí diu: si vols cobrar molt, vés a la mina, a l’obra o a la fàbrica o fes-te empresari, inventor o capitalista i guanyaràs més que un metge o un mestre.

Això és una revolució fantàstica. I si no vols fer res, no facis res. Les màquines cada dia treballen més.

Economia: repartició del bé comú.

Una altra cosa que diu l’Agustí és sobre l’economia, i és on posa el dit a la nafra.
Què entén ell per economia?

Economia és una paraula composta que ve de: Eco que ve de oikos i vol dir «bé comú» i nomia que vol dir repartició. Economia segons l’Agustí és com s’ha de repartir allò que és de tothom.

Com ho fem? I què és de tothom? Els recursos naturals: l’aigua, l’aire i la terra, no són producte del treball de ningú.

Desprès parlarem d’això perquè segons l’Agustí, la terra, l’aigua, l’aire no poden ser de cap particular, el què si pot ser d’un particular és el resultat d’un treball, però la natura és de tothom, la matèria primera és de tothom.
L’altre concepte revolucionari és el de com repartir diners. La societat fa negocis, hi ha uns diners que han de tornar a la societat, que són diners de tothom (plusvàlua comunitària). És l’herència dels que ja s’han mort, els qui ja estan en el cementiri. Ningú no paga “impostos” per la roda, i és un invent de la humanitat neolítica. Aquesta herència és de tots i només la fan servir uns quants.

El mercat.

El mercat. Què és el mercat? És el conjunt d’intercanvis elementals. El mercat va començar fa deu mil anys essent de mercès. Els tòtems quan anaven a la tribu, es feien regals=mercès. Però això de regalar era limitat ja que es quedaven sense res i van iniciar el (troc=canvi, permuta) sense diners, però també era limitat a l’hora d’establir el comerç, perquè no tothom té de tot.

La manera de fer això està en posar la moneda pel mig, fem un canvi, fixem un valor, fem un paperet i que signi el qui ven i el qui compra, i això és la moneda transparent que es proposa.

La moneda local es pot fer a dins d’un Estat, però és limitada, no pot agafar tot l’Estat perquè si la moneda local comença a fer Bancs començà a tenir problemes.

L’or i la plata van començar a ser moneda fa 4.500 anys i aquí va començar la corrupció. No us penseu que les muralles de Jericó van caure perquè van sonar les trompetes, van caure perquè amb les monedes d’or es va corrompre els qui vigilaven les muralles perquè deixessin entrar l’enemic.
Hi ha una història real. Coincideixen les monedes d’or i plata amb la caiguda de les muralles. Abans les muralles eren inaccessibles. Subornar és corrompre.

Diner transparent.

Perquè la moneda sigui transparent és necessari que t’identifiquis.
Evidentment que es poden falsificar targetes, però dificultes molt el delicte. Això és el diner transparent, també és diner transparent l’ecoseny. Es fa una moneda per intercanviar les coses i és una moneda gestionada amb honestedat i és transparent, a favor del poble.

Hi ha un tema que és el de les dades. Ara us explicaré una anècdota:

Un dels alumnes de l’Agustí Chalaux va ser gerent de Mercabarna. Mercabarna és el mercat central que abasteix Barcelona. Quan ell va arribar allà, els qui portaven mercaderies havien de pactar amb els quatre cacics que dominaven la situació.

Què va fer ell? Va fer instal·lar una pantalles on hi havia informació a temps real de les quantitats i preus a que es venien les mercaderies. Aquesta informació del que hi ha, es fa pública. La transacció de mercaderies l’ha de saber tothom, no pot ser que sigui un secret. Qui compra i qui ven no cal, però a quin preu s’ha comprat i a qui preu es ven sí.

Repartició del diner.

Com es reparteixen els diners avui dia? Bé, pot ser que et toqui la loteria. L’Estat ven loteria perquè la gent calli, i l’altra cosa és repartir misèria. Si no, mireu els 400 euros d’en Zapatero. Resulta que els jubilats cobren menys que l’any passat.

Els Estats només saben repartir misèria i els polítics es posen contentíssims quan ens diuen que les pensions pujaran més que l’any passat. Han augmentat tres euros, fa riure i ho diuen amb tota la barra del món, tan tranquils!

Et diuen que no hi ha diners i no en poden donar més. ¿Perquè no en poden donar?

¿Perquè es van inventar els bitllets de 500 euros? ¿Algú de vosaltres els manega? ¡Ningú! Van ser els Estats d’Europa, i ¿per què? per facilitar la corrupció. Quan es paga una cosa secreta fa falta un maletí amb bitllets de 500 €. Els mateixos Estats faciliten la corrupció i l’anonimat.

Els financers i les més grans fortunes, aquests si que guanyen. Ho tenim claríssim perquè acaba de passar: Si guanyen diners se’ls queden, no els reparteixen i quan hi ha pèrdues socialitzen, en canvi quan hi ha beneficis, no.

Societat utilitària.

¿En què consisteix la societat utilitària? És la que fa productes útils a la societat. Té quatre sectors:

El treball utilitari: és el que va a la fàbrica, el que va a la mina, a pagès… aquests estan treballant i estant produint béns útils.

L’empresari: també és un home que treballa a favor de béns útils si treballa net, si treballa brut no, o si és incompetent tampoc (també ho pot ser un treballador).

Tant el treballador què és competent, com l’empresari què és competent són unes forces de la societat.

El capitalista és el que li agrada guanyar diners i prou. Aquest capitalista fa unes regles de joc que no són falsables. Per exemple: coneixeu el Florentino Pérez? Aquest paio va contractar un jugador del Manchester i va pagar 90 milions d’euros. A les 24 hores d’haver-lo contractat, el senyor Ronaldo tenia una clàusula de recessió de mil milions d’euros. Florentino es va inventar 910 milions d’euros! Com pot ser que faci això? Això és una estafa.
-Aquests mil milions no els cobrarà mai-, direu vosaltres.
-Però aquests milions a la comptabilitat del club són actiu i, no és el mateix un patrimoni que val 10 que un de 100. Li permet més endeutament, més crèdit en definitiva-.
-Florentino Pérez ho va fer davant de tothom, ningú no va protestar i ens va estafar a tots-.

Bé, el món del futbol, el món de l’esport, està inflat, algun dia petarà. Són preses de pèl que ens fan a tots i ningú no diu res. 910 milions en 24 hores, és una gran estafa col·lectiva.

L’inventor, també fa que la societat utilitària funcioni. L’inventor aquí està molt malament, hi ha una llei de patents fatal. Després de la segona guerra mundial, a Alemanya, van fer una llei de patents fantàstica, que realment protegia l’inventor. L’inventor és un element de la societat que se l’ha de pagar molt bé. És una persona que ha d’estar reconeguda.

Societat liberal.

El liberal fa la feina que li agrada i actua sobre persones individuals o col·lectives. Aquests cobrarien un salari, però no es farien rics en diner, no es poden fer les dues coses.

Fa quatre dies l’ex-ministre d’economia Borrell va sortir a la televisió i amb tota la cara dura, en un judici, va reconèixer que havia fet inversions a la borsa seguint el consell d’un amic, sots-secretari del ministeri i encarregat de temes borsaris! Com si fos la cosa més natural del món que un ministre s’aprofiti del seu càrrec.

El metge que es dedica a les persones ha de tenir un salari però que no faci negocis.

Els serveis públics, evidentment, són feina liberal.

Separació dels poders: Legislatiu, Executiu i Justicial.

L’altra cosa interessant és la famosa separació dels poders: executiu, legislatiu i judicial. És absolutament impossible aquesta separació de poders avui en dia. El president del govern mana menys que el president dels banquers. Mana més en Botín que en Zapatero. Aquest últim va anar a preguntar a en Botín que s’havia de fer per sortir de la crisi!

En Zapatero està a les ordres d’en Botín. Doncs en Botín mana tant en l’executiu, el legislatiu, com el justicial, per tant… corrupció generalitzada.

Municipalització de la terra.

La municipalització de la terra és un tema preciós. La terra no pot ser privada perquè no és el producte del treball de ningú. Henry George ho explicava molt bé. La terra ens ha d’estar donada. És il·lícit dir que aquesta terra és meva. Jo puc cuidar aquesta terra i treure-li el fruit, però la terra no és ni teva ni meva, és de tots.

L’Agustí proposava la municipalització de la terra, amb un impost progressiu als propietaris o llogar-la al municipi.

Tot això ho estic explicant molt ràpid.

Supressió de la «burrocràcia».

L’altre tema i acabo, és la «burrocràcia» -a l’Agustí li agradava posar-ho amb dues «rr»-. Les cues inacabables, els papers, els funcionaris, les oposicions. (Això de les oposicions és un sistema pervers). L’ administració esdevé un càncer que va matant la societat, xupa molt i no dóna gaire res.. Compte! Que hi ha persones fermes que s’entreguen molt, però el sistema és obsolet i funciona malament.

No violència intel·ligent i activa.

I quina és la manera intel·ligent d’actuar?

La no violència intel·ligent i activa. En això l’Agustí i en Xirinacs coincideixen plenament. ¿En què es basa? En dues coses fonamentals:

• Castells de petites assemblees, de barri, de base, no manipulades.
• Utilitzar l’Internet, que ens permet treballar sense problemes de distància. Era impensable abans.

Aquestes són armes per utilitzar dins de la no violència intel·ligent i activa

Jo acabo aquí i desprès si voleu hi haurà un diàleg.