Els governants són reflex dels pobles i es deixen influir pels poderosos o Analitzant i responent arguments de dos particulars referents socials o La crisi financera internacional desborda i provoca desconcert i pànic.
Idees preliminars
La Cimera de Copenhaguen sobre Canvi Climàtic (7-18 desembre 2009), òbviament va deixar sorpresos i insatisfets a molts analistes polítics i a molts referents socials, despertant airades protestes així com també molt elaborats anàlisis i molt complexes argumentacions sobre el que hauria d’establir-se en el món, tant en el que directament concerneix a la protecció del medi ambient (que cada vegada resulta més òbvia i necessària) com quant a les regulacions financeres i bancàries que intel·ligentment molts marquen amb èmfasis com molt convenients i recomanades (doncs probablement un inadequat maneig del crèdit i de les taxes d’interès, i una desordenada creació de diners, estan en la base de les principals i medul·lars problemàtiques que atabalen aquest inici del segle XXI).
Òbviament aquí i allà s’esbossen solucions tècniques per a tal o qual cosa, o s’invoquen argumentacions morals per a anar en suport dels més necessitats, però el quid de la qüestió, el moll de l’assumpte, probablement està en qui o qui finançaran els plans per a salvar el planeta, de quina forma i en quina mesura es donarà suport a les poblacions costaneres que es veuran afectades pel canvi global del clima, com s’estructuraran i qui pagaran els projectes socials que intentaran disminuir o eradicar la marginació social i la pobresa crítica.
Enfront del perill de canvis climàtics irreversibles i de possibles conseqüències catastròfiques, enfront de penoses realitats de pobresa i de desnutrició, clar, són moltes les veus que s’alarmen, afirmant que responsablement i per sobre de tot, tots nosaltres hem de posar-nos aquestes problemàtiques sobre les nostres espatlles,deixant de costat egoistes i circumstancials conveniències personals o sectorials.
I enfront de la recent crisi bancària que va obtenir de la majoria dels governs solidaris i generosos suports, l’opinió ciutadana s’aixeca i s’indigna, afirmant que es privatitzen els guanys mentre que es socialitzen les pèrdues.
Òbviament el món actual és massa complex, i els enfocaments i encaraments no han de ser ni senzills ni esquemàtics. Les alternatives no han de reduir-me a «blanc o negre», a «bo o dolent», a «nosaltres o ells». Amb freqüència les solucions molt simples d’una o altra forma es revelen com inadequades o incompletes.
En la meva modesta opinió, les greus problemàtiques que ens enfrontem no podran ser resoltes només amb voluntarisme, amb bones intencions, amb invocacions morals, amb fervents al·legats a la solidaritat i a l’altruisme i a la racionalitat.
Si entra suficient aigua a un pot com per a eventualment enfonsar-lo, no hem d’organitzar el seu salvament només amb voluntarisme i amb urpes doncs correm el risc de fracassar, hem d’aplicar intel·ligència i mètode.
Enfront de problemàtiques complexes i multipolars, no és possible únicament aplicar una bateria de mesures positives, doncs correm el risc que certes accions paral·leles generin conseqüències negatives que en bona mesura neutralitzin molts dels nostres millors esforços.
La clau per a salvar al planeta, la clau per a construir una millor estructura social, la clau per a poder tenir una societat més solidària i racional, està a assolir controlar els sacrificis i els recursos de cadascú d’una manera socialment justa i equitativa i detallada. Amb certesa no és possible crear bones solucions en un món caòtic i amb injustícies i irregularitats vàries a simple vista, i per tant i primer de tot, hem de posar sòlides bases operatives per a assolir una societat més ordenada, i molt més senzilla de regular i supervisar i avaluar.
La clau per a salvar al planeta, la clau per a construir una millor estructura social, la clau per a poder tenir una societat molt més fraterna i assenyada, no està a fer ressonants i fervents crides a la solidaritat i a la racionalitat, sinó més aviat a crear un fort teixit administratiu-institucional amb el qual els desviaments considerats inconvenients es minimitzin o s’eliminin. El que per sobre de tot es necessita no és tant contribuents honestos que no defraudin al fisc, sinó una estructura de recaptació automatitzada a través de la qual la elusió impositiva i la morositat fiscal siguin pràcticament impossibles. El que per sobre de tot es necessita no és tant un combat ben organitzat al narcotràfic i una bona educació en valors de rebuig a les addiccions, sinó un esquema comercial i monetari on els manegaments dels traficants i on les compres de dosis siguin molt senzilles de descobrir i de rastrejar. El que per sobre de tot es necessita no és tant una regulació molt estricta de les activitats bancàries i financeres a través de la qual els comportaments de risc i els manegaments tèrbols siguin més senzills de detectar en forma primerenca, sinó una reforma profunda del sistema econòmic de manera que la creació de diners bancaris i les operacions de canvi, entre divises pràcticament siguin monopoli i responsabilitat dels Estats.
Assolit aquests avenços i en la meva modesta opinió, llavors si podran atacar-se els principals problemes soci-productius del segle XXI, doncs entre altres coses així podrem repartir racional i adequadament les càrregues implicades en les solucions en el si de la població mundial.
A l’efecte de aprofundir després en aquestes reflexions, s’insereixen a continuació dos recents articles de dos referents socials, els quals comentarem, i dels quals prendrem algunes idees.
El primer d’aquests articles va ser escrit per Paul Robin Krugman, que és nord-americà, economista, divulgador, i periodista, pròxim quant a la seva línia de pensament als plantejaments neokeynesians. És professor d’economia i assumptes internacionals en la Universitat de Princeton (EEUU), i regularment publica articles d’opinió en «The Nova York Estafis». L’any 2008 va ser guardonat amb el Premio Novel d’Economia. És molt crític de les polítiques econòmiques i generals de les administracions republicanes. Ha escrit més de 200 articles i 21 llibres, alguns d’ells amb orientació clarament acadèmica i altres més vinculats a la divulgació científic-social i al periodisme. En l’any 1991 l’«American Economic Association» li va concedir la prestigiosa medalla «John Bats Clark». I a més a més l’any 2004 va guanyar el Premi Príncep d’Astúries de Ciències Socials.
L’altre articulista és Jorge Aniceto Molinari, de nacionalitat uruguaiana, que va ser militant sindical i polític des de les seves primerenques èpoques estudiantils (en Paysandú), i també dirigent i militant gremial en AEBU i a la CNT. En el camp polític va participar en la fundació del Front Ampli i és adherent a aquesta força partidària uruguaiana. Actualment és membre titular en el Consell Honorari de la Caixa Bancària (pel sector Jubilats i Pensionistes) així com actiu militant de ATTAC-Uruguai. En el camp personal ell mateix es defineix com conseqüent estudiós del camí que va marcar Carlos Marx, com entossudit a creure que un món millor és possible, i com partidari de l’aplicació de la moneda única universal així com de l’impost a les transaccions financeres (Taxa Tobin).
Com es podrà observar, els dos articulistes tenen perfils ben diferents, el que indubtablement és un avantatge, doncs les seves opinions i els seus enfocaments enriquiran sens dubte els nostres propis comentaris i les nostres pròpies recomanacions.
Article de Paul Krugman publicat el diumenge 20 desembre 2009 a «El País» de Madrid sota el títol «Desastre i negació».
Quan vaig començar a escriure per a «The Times», era ingenu respecte a moltes coses. Però el meu major error era aquest: «Creia realment que la gent influent podia reaccionar davant les proves, que canviarien d’opinió si els esdeveniments refusaven per complet les seves creences».
L’any 2003 els reguladors van posar amb tisores de podar al costat de piles de paper que al·ludien a les regulacions.
I, francament, succeïa alguna que altra vegada. He estat enormement crític amb Alan Greenspan al llarg dels anys (des de molt abans que es posés de moda ser-ho), però cal reconèixer el mèrit de l’expresident de la Reserva Federal (FED): «Ha admès que estava equivocat en quant a la capacitat dels mercats financers de vigilar-se a si mateixos».
Però l’assenyalat és un cas estrany. Fins a quin punt és estrany queda demostrat pel que va succeir el divendres passat en la Càmera de Representants d’EEUU, quan, amb la catàstrofe derivada per un sistema financer desbocat encara fresc en les nostres ments, i l’atur massiu provocat per aquesta catàstrofe encara clarament perceptible, tots i cadascun dels republicans i vint-i-set demòcrates van votar en contra d’un intent bastant tímid de refrenar els excessos de Wall Street.
Paul Robin Krugman.
Recordem com ens vàrem ficar en l’embolic que estem. Estats Units d’Amèrica va sortir de la Gran Depressió amb un sistema bancari molt estrictament regulat. La regulació va funcionar, i el país es va lliurar d’importants crisis financeres durant les gairebé quatre dècades següents a la Segona Guerra Mundial.
Però, a mesura que va anar desapareixent el record de la Gran Depressió dels anys trenta, els banquers van començar a impacientar-se per les restriccions que els hi enfrontava. I els polítics, cada vegada més influïts per la ideologia del lliure mercat, es van mostrar cada vegada més amatents a donar-los als banquers el que volien.
La primera gran onada de liberalització es va produir durant la presidència de Ronald Reagan i ràpidament va desembocar en desastre, en la forma de crisi de les caixes d’estalvi dels anys vuitanta.
I en aquesta oportunitat els contribuents van acabar pagant més del 2% del PIB, l’equivalent a uns 300.000 milions de dòlars actuals, per a arreglar el desastre.
Però els defensors de la liberalització no es van immutar, i en la dècada que va precedir a la crisi actual, els polítics d’ambdós partits es van empassar la idea que les restriccions de l’era del New Deal que afectaven als banquers, no eren més que burocràcia sense sentit. I en un memorable incident en l’any 2003, els principals reguladors bancaris van posar per a la premsa utilitzant tisores de podar i una moto-serra, en actitud de tallar piles de paper que representaven les regulacions.
I els banquers, -alliberats tant per la legislació que eliminava les antigues restriccions com per l’actitud no intervencionista dels reguladors que ja no creien en la regulació- van respondre flexibilitzant enormement les normes d’atorgament de préstecs.
I les conseqüències no es van fer esperar: Un esclat del crèdit i una bombolla immobiliària monstruosa, seguits per la pitjor recessió econòmica des de la Gran Depressió. L’irònic és que les iniciatives per a frenar la crisi van requerir la intervenció governamental a una escala molt més gran de la qual hauria estat necessària per a evitar-la des del principi: (a) rescats governamentals d’institucions amb problemes, (b) préstecs a gran escala de la Reserva Federal per al sector privat, i així successivament.
Tenint en compte aquesta història, podria esperar-se que sorgís un consens nacional a favor de restaurar una regulació financera més efectiva, a fi d’evitar una repetició de la jugada. Però si haguessin apostat s’haurien equivocat.
Parleu als conservadors de la crisi financera, i ells entraran en un estrany univers alternatiu en el qual s’assenyala als buròcrates del Govern, i no als banquers avariciosos, com els responsables últims de provocar la catàstrofe.
Semblaria que són els organismes de préstec protegits pel govern qui van desencadenar la crisi, encara que les entitats creditícies privades són les que realment van concedir la immensa majoria dels préstecs subpreferencials.
Semblaria que són els reguladors qui van coaccionar als banquers per a concedir préstecs a prestataris insolvents, encara que només una de les vint-i-cinc entitats creditícies més importants que van concedir préstecs subpreferencials, estava subjecta a les regulacions en qüestió.
Ah, i els conservadors ometen sense més la catàstrofe del sector immobiliari comercial. En el seu univers, els únics préstecs dolents van ser aquells concedits a la gent pobra i als membres dels grups minoritaris, perquè els préstecs dolents per a promotors de centres comercials i torres d’oficines no encaixen en la història.
En cert sentit, el predomini d’aquest relat és un reflex del principi enunciat per Upton Sinclair: “És difícil aconseguir que un home comprengui alguna cosa quan el seu salari depèn que no ho comprengui”.
Com han assenyalat els demòcrates, tres dies abans que la Càmera votés sobre la reforma bancària, els dirigents republicans es van reunir en aquests dies amb més de cent intrigants del sector financer per a coordinar estratègies. Però això també és reflex de fins a quin punt el PartitRepublicà modern està compromès amb una ideologia insolvent, una que no li permet afrontar la realitat del que li ha succeït a l’economia nord-americana.
Així que tot aquest assumpte està en mans dels demòcrates i, més concretament, ja que la Càmera de Representants ja ha aprovat el projecte de llei, en mans dels demòcrates «centristes» del Senat.
Estaran ells a disposició d’ aprendre una mica del desastre que s’ha apropiat de l’economia nord-americana, i a protegir la reforma financera?
Esperem que si. Perquè una cosa està clara: Si els polítics es neguen a aprendre de la història de la recent crisi financera, ens condemnaran a tots a repetir-la.
Article d’opinió escrit per Jorge Aniceto Molinari el mateix diumenge 20 desembre 2009 sota el títol «Cal regular el sistema financer: Qui li posa el picarol al gat?» ( publicat en http://cajaencrisis.blogspot.com/ )
«Els que estan dins, fonamentalment, reafirmen el sistema actual de producció i de consum, fins i tot sabent que implica sacrifici de la naturalesa i creació de desigualtats socials. Creuen que, amb algunes regulacions i controls, la màquina pot seguir produint creixement material i guanys, com passava abans de la crisi».
Genésio Darci Boff, més conegut per Leonardo Boff.
Aquest pensament de Leonardo Boff, entre molts altres, així com l’article de Paul Krugman en “El País” de Madrid d’avui diumenge 20 desembre 2009, marquen el què està avui dia la principal preocupació d’importants analistes socials que senten la necessitat d’influir per a un canvi positiu en la situació: ens respondran: “Amb les revolucions nacionals”.
Ara bé, com organitzaran les seves economies aquestes revolucions nacionals? Ningú pot desconèixer en el món els enormes esforços, de certs governs progressistes, per atendre la salut, l’ensenyament, l’habitatge, el salari de la seva gent, però… Poden aquestes economies desenganxar-se de l’economia mundial?
Per a nosaltres amb la humilitat dels nostres coneixements, el quid de la qüestió, està en la resposta que es doni a la següent pregunta: Per què la regulació?
Paul Krugman sembla contestar-nos: «Perquè no es comenten els excessos que han dut a l’actual crisi, i que prometen fer-la cada vegada més reiterada i greu». Paul Krugman sembla ignorar que l’essència del capitalisme és convertir la plusvàlua en plusvalor, i que això té límits.
Aquests límits cada vegada s’estrenyen més en la mesura que s’aprofundeix la fractura social, i que el règim impositiu que regeix per obra i gràcia del neoliberalisme, està dirigit substancialment al consum i al treball, més enllà de les evasions, les elusions, i els paradisos fiscals.
La regulació del sistema financer no pot ser escenari d’una batalla dels sectors que dominen l’economia. La regulació ha de ser un instrument impositiu per al control democràtic de l’economia.
I la batalla entre sectors de l’economia que avui s’estén i està a la vista de tots, es centra en el maneig dels mercats monetaris.
La regulació no és un arma perquè el sector que es trobi en el Govern controli el que fa el sector econòmic. La regulació és principalment per a atendre la necessitat impositiva de la societat, més enllà del que cada burgès i el sistema empresarial al que pertany, vulguin fer amb els seus diners.
Aquí estan els recursos per a atendre les necessitats de tot el planeta, i defensar el que en matèria productiva i social la humanitat ha conquistat fins a avui dia.
En aquest camí la moneda única universal és una necessitat imperiosa, com també ho és la coordinació i unificació dels moviments democràtics en el món; aquest és el camí per a reconstruir la Internacional de Marx i Engels, tal vegada la 5ta. Internacional que proposa el President Hugo Rafael Chávez Fredes, el lema proposat és: «Ciutadans del món, uniu-vos!!! Socialisme o barbàrie».
Comentaris i conclusions.
En els dos articles d’opinió que acaben de presentar-se, tant Paul Krugman com el de Jorge Aniceto Molinari afirmen coses relativament compartibles, encara que els seus enfocaments generals per cert no són molt compatibles entre si, i ells tampoc concorden exactament amb les meves pròpies opinions.
I del segon dels articles esmentats rescato la següent interessant i emblemàtica idea: «La regulació ha de ser un instrument impositiu per al control democràtic de l’economia».
Tot sembla indicar que les turbulències i els descontrols del sector financer són els que estan creant problemes a l’actual sistema capitalista, i per tant una reforma profunda d’aquest sector es revela com summament necessària, en part per a imposar molt millors controls que evitin els desviaments fins ara observats, i en bona mesura també per a generar abundants i genuïns recursos als diferents Estats i a la pròpia estructura internacional d’intercanvis. Es pot regular creant normes rígides i estables, però també es pot regular penalitzant i incentivant, i aquesta segona estratègia té l’avantatge de donar certa llibertat d’acció als agents econòmics, alhora que permet generar importants recursos impositius als Estats. La política impositiva ha de ser recaudatoria i finalista, fiscalista i finalista.
Avancem amb cura en els nostres raonaments.
Comencem per analitzar alguns supòsits corrents que són la base de moltes anàlisis periodístics i tècnics.
En primer lloc, en lo personal no crec que el capitalisme es trobi actualment en crisi, encara que dóna l’aparença d’estar-ho degut al fet que l’atur i les fallides empresarials i els deutes públics, han augmentat considerablement en les economies més desenvolupades i pujants del planeta. I aquesta afirmació a mi em sembla evident, perquè l’actual cúpula de poder a nivell mundial segueix acumulant recursos amb gran eficiència, actuant en el temps present principalment a través d’una intel·ligent i discreta enginyeria financera. Tal vegada avui dia es recorre en menys a la guerra i als saquejos. Tal vegada avui dia s’han abandonat el sistema esclavista i el sistema colonial, els quals amb certesa han quedat ben enrere. L’explotació i l’abús actualment són més subtils, de guant blanc i bastó: «Es concreten a través de foscs manejos financers que poc s’entenen, a través dels serveis de deute i de la variació de les taxes d’interès, a través de la creació artificial de diners, a través de les variacions en els tipus de canvi, a través de l’ús de monedes nacionals (dòlar, euro, ien, etcètera) per a la regulació dels intercanvis internacionals».
Prenguem consciència d’una vegada de la realitat: «Si es deixa intocable el sistema financer, i si es segueix permetent la creació de diners bancaris tal com es fa avui dia, i si a més a més es segueix amb l’esquema de les actuals monedes de reserva (dòlar, euro, etcètera) retardant la introducció i l’ús en el comerç mundial d’una veritable moneda internacional, les coses no tindran solució definitiva doncs els desviaments acabaran anul·lant els nostres millors esforços».
Avancem amb cura en els nostres raonaments, i siguem realistes, siguem summament realistes i assenyats.
Cal pensar que a nivell internacional sempre hi haurà països grans i que tenen incidència (tal vegada EEUU, tal vegada Japó, tal vegada Xina), que no s’adheriran a una estratègia global, i per tant caldrà pensar que el canvi inicialment vindrà d’un petit nombre de països, tal vegada amb un líder emergent com podria ser Brasil per exemple, com podria ser algun altre.
Sense perjudici en aquest marc de millorar la producció, l’educació, la logística, la investigació, la cultura, etcètera, caldrà contemplar per a aquest grup d’Estats una forta obtenció de recursos, que al meu entendre podria obtenir–se amb l’establiment d’una moneda regional per a comerciar entre ells i amb portes de sortida a la resta del món (una porta dòlar, un altra porta ien, un altra porta euro). Aquest esquema, i un avanç de les diferents monedes nacionals involucrades cap a una creixent digitalització i personalització, permetran reformes molt interessants, de forma per exemple de monopolitzar en mans d’aquests Estats les operacions de canvi entre divises, i de forma per exemple de permetre una reforma bancària per a així deixar en mans dels Estats la creació dels diners bancaris i la major part dels beneficis així generats.
Amb els enfocaments anteriors en marxa, i amb els beneficis que obtinguin privats i Estats amb l’avanç del govern digital i de l’administració digital, i amb la recaptació fiscal i de la seguretat social totalment automatitzades i amb recaptació contemporània amb els fets gravats, s’anirien acumulant recursos financers molt voluminosos, que a poc a poc durien a aquest grupet inicial de països, al costat d’eventuals ampliacions, a una situació de franc privilegi i de lideratge a nivell mundial.
Només així es podran conjurar els efectes negatius de l’actual esquema capitalista, amb recursos genuïns obtinguts en forma molt automatitzada i sense una pesada burocràcia enrere, amb desviaments minimitzats sobre la base de la pròpia operativa i no sobre la base de supervisions i controls, amb competitivitat adquirida i induïda sobre la base de la gran eficiència de la base administrativa-regulatòria, i amb una gran personalització dels beneficis socials atorgats.
És cert, que si el canvi és progressiu i comença per un petit grupet de països, la proposta no canviarà la present situació de cop i volta, doncs serà sens dubte un procés lent amb resultats que es faran esperar, però al meu entendre així i únicament així, podran donar-se solucions definitives i segures a les problemàtiques d’aquest segle XXI.
I ja per a concloure aquesta nota, recordem una de les afirmacions de Luiz Inácio Lula dóna Silva, President de Brasil, expressada el 18 desembre 2009 durant la clausura de la Cimera COP-15 de Copenhaguen: «Ens ha faltat la intel·ligència, perquè els poderosos van preferir negociar avantatges, a salvar la vida del planeta i dels propis éssers humans».
Emfatitzo i reitero. En lo personal, penso que el gran plebeu és l’actual sistema econòmic-productiu amb la seva cultura consumista, i mentre aquest sistema es mantingui articulat i vigent, probablement serà impossible tot consens internacional que posi atenció a les preocupacions socials i en la pròpia salut del planeta.
Per sobre de la racionalitat, de la solidaritat fraternal, i de l’esperit de cooperació, es situa una competició feroç entre agents econòmics amb la intenció de treure el major lucre personal possible costi el que costi.
Per tant, opino que una solució factible i convenient podria trobar-se a introduir els diners digitals i nominatius en forma generalitzada, a millorar enormement els sistemes administratius i les estratègies logístiques, i en meticulosament introduir, en el cost dels diferents productes i serveis, una adequada compensació pels danys que es provoquen al planeta i a l’estructura social.
Juan Carlos Amselmi
Traduït al català del original castellà